Portes tapiades, cases emmordassades, edificis silenciats. La vida que hi bullia en altres temps va fondre’s un bon dia com la llum del sol s’apaga cada vespre. Històries de vida el record de les quals roman a l’interior d’aquests murs deixats de banda. Testimonis de tantes existències i esdeveniments, cada una d’aquestes avui decadents parets va ser l’escenari d’històries d’amor i de malson. Vides corrents, infants que hi van créixer, joves que s’hi van enamorar, vells que hi van morir. Per les seves portes hi penetrava la ventura i s’hi esmunyien les penes. Avui aquestes cases han estat abandonades. Un dia com tants d’altres els seus residents en van sortir, nostàlgics uns, esperançats els altres, obligats o desitjant-ho. Van tancar la porta per darrera vegada després d’un llarg sospir. A poc a poc el silenci es va anar apoderant de l’espai, la quietud de les estances, la immobilitat dels tancaments. Va anar-se enrarint l’aire i l’energia es va estancar. Així, en la mudesa de la llar abandonada, i amb el transcórrer del temps, les restes de vida es van anar diluint en un record difós i llunyà.
Edificis marginats els quals se’ls ha incapacitat per a la seva funció d’acollida. Les portes arrancades amb violència han deixat pas a sòrdids murs de totxo. La casa agonitza pacient, sabedora del seu inevitable i anunciat final. I tot i així, la vida es resisteix a deixar-se vèncer. I avui, dels seus humiliats fonaments n’ha sorgit una flor. Una flor que ha tornat la vida allà on tan sols hi queden records.
Una flor insolent i exultant a mode de darrer homenatge. Com la flor de l’atzavara, que altiva i poderosa s’eleva en un crit de glòria de la planta abans de la seva mort. Una flor efímera que clama en un últim acte de reivindicació. Un modest exèrcit de flors que s’encara amb les deshumanitzadores sentències del capital. Bellesa i art enfrontades a l’especulació i a l’aniquilació.
Art efímer per a una ciutat agonitzant, per a una ciutat sentenciada a la despersonalització i a la uniformització. Una flor que és a la vegada una ofrena de comiat per a l’extinció de la lliure creativitat i un al·legat a la llibertat d’expressió. Un flor que, finalment, no és altra cosa que la representació de la natura que ja vam extirpar dels nostres carrers, però una flor que, fins i tot d’una petita escletxa de ciment, prendrà embranzida per a cridar que allà on hi hagi artistes hi brollarà l’art.

Fotos: Loraki