Mai un aparell tecnològic havia assolit una relació tan íntima amb les persones com ho ha fet el mòbil, mai un aparell tecnològic havia resultat tan perversament controlador i mai tants individus havien renunciat voluntàriament i de grat a la seva llibertat. Ho vulguem o no, és amb ell i a través d’ell que ens comuniquem, ens relacionem, treballem, gaudim i vivim. És una addicció que ha pres dimensions de pandèmia però de la qual ningú es vol lliurar.
LLAVORS JA ÉS MASSA TARD
Quan ja no és una opció, quan ja no és un caprici, quan ja no és més que un apèndix, quan enyores el silenci, quan la soledat és tan sol un record, quan la cobertura ha esdevingut un desfici, quan les ones t’enteranyinen i empresonen.
Quan el descobreixes un monstre maliciós i pervers, un Gòlem al que t’has lliurat sense reflexió, un autòmat al que has atorgat tots els poders sobre la teva intimitat. Llavors ja és massa tard.
I així consents, vàcuament, frívola, que et domini i que a través d’ell et controlin i endevinin, perpètuament pendent d’ell i a les seves ordres: connecta’m, carrega’m i descarrega’m, obre’m, actualitza’m, baixa’m, contacta’m, afegeix-me i, sobre tot, no aparti’s mai els ulls de la pantalla, sota cap circumstància no desviïs la mirada.
Mires el món a través de les imatges, escoltes els altres a través de l’àudio i acarones aquells que estimes amb les gemmes dels teus dits. I quan ja no pots més, quan els teus ulls pampalluguegen i se t’enrampen els polzes, llavors, et compadeixes, el maleeixes, l’apagues i el llances lluny. Però ets conscient que no trigaràs a cercar-lo, que l’embolcallaràs amb les mans, que fregaràs suaument la pantalla contra la teva màniga i que sense més demora el tornaràs a connectar, perquè saps que ara ja és massa tard.
