La bicicleta, el medi de transport més saludable, sostenible, ecològic i econòmic dels existents, ha esdevingut la nova icona d’en Werens. Tal com els modernistes catalans d’Els Quatre Gats van substituir el tàndem per l’automòbil, prenent aquest com símbol dels nous temps, l’artista sabadellenc, coherent també amb la seva època, reprèn la bicicleta i fa d’aquesta l’estendard del moment actual. Però aquest és un estendard lligat per força a una reivindicació, a una demanda de la població que ja no pot continuar sent ofegada, la d’un carril bici que faci segura la circulació i faciliti la bona convivència amb els vianants. I Werens, sempre en la seva línia, assossegat però punyent i persistent, se’n fa ressò.

Després dels seus personalíssims lliris nascuts de les profunditats de l’asfalt, ara és un exèrcit de bicicletes el que sorgeix de la seva mà, sense gaire aldarull però sense treva, dels murs de les nostres ciutats.

Una munió de bicicles prototips, bicicletes, monocicles, tàndems i tricicles resten immòbils i solitaris, a l’espera d’un humà que les sostregui de l’estat de letargia comunitària en el que es troben. Àgils i accessibles, aquests enginys ens criden a posar-nos en marxa, a deixar-nos portar per les seves rodes, a llançar-nos a una carrera contra el vent, una carrera que serà tranquil·la o veloç, apressada o de passeig, feixuga o lleugera, per sota dels arbres o per carrers assolats, sota la pluja o sota d’un cel estrellat, però una carrera essencial i definitivament alliberadora.

I així, recolzades en un mur, esperen les bicicletes d’en Werens, pacients i pacífiques, mai resignades sinó optimistes, no només aquella persona que les rescati del seu encanteri i les torni a la vida, sinó també, i sobretot, el dia que la ciutat compti finalment amb elles.